Si el déu Neptú obrís els ulls per contemplar aquesta imatge, sofriria la dolça angoixa que provoca l'enveja. El blau del mar ha abandonat el seu estat líquid i ha optat per convertir-se en calç per vestir la paret d'aquesta casa marroquina. Un mur fet d'onades embravides. Ni tan sols la llum del sol desvetlla l'engany de la terra ferma. Que la frescor marina és un somni de l'ull que mira ho savem gràcies a la sofrença de les plantes, que es rendeixen apocades a la plombada força de la calor.
I mentrestant la dóna escridassa algú.
I mentrestant la dóna dona instruccions.
I mentrestant la dóna treballa escombra en mà.
I mentrestant la dóna fa fora algú del seu pati marroquí.
A la mà porta un cubell de platja dels que la canalla utilitza per fer castells a la sorra. Solament que el fons d'aquest mar no en té de sorra, sinó que es vesteix de calç. I és per això que la dóna el banya amb aigua, per refrescar-lo, per donar-li una miqueta de vida sota la llum zenital del sol.
Potser és la imatge d'un antic oceà assecat, convertit en terra ferma, que ha oblidat emportar-se amb ell el blau del fons del mar. O potser és un enginy humà dels que viuen terra endins, melanconiosos del soroll de les onades.
O potser és tan sols una mare en un pati marroquí, que escridassa els seus fills, mentre intenta que la seva feina perduri algun minut més abans de sucumbir a les seves petjades entremaliades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario